Ara o mai!

És un moment històric el de Catalunya.
 Però servidor, anecdòticament, ja fa més de vint anys que a 7e d'E.G.B vaig fer un treball lliure que vaig dedicar a la Independència, no era gran cosa, però el fet és que ja era al meu entorn desde petit.
Es veu que feia gràcia que un noiet com jo, fes preguntes de to polític, enquestava, i reivindicava sinceritat en el fet identitari.
Fa més de vint anys que em vaig anticipar a la pujada d'ERC, i que he pogut veure amb els meus mateixos ulls, les onades independentistes, les que varen fracassar primer, la pujada del sector alternatiu, que a més d'indepes, també eren,i són, anti-capitalistes, i ara la "última" onada capitanejada pel mateix president del país.
Sembla que he tardat vint anys per connectar amb el poder polític, sembla que durant vint anys hem tardat a coneixens, sembla que vint després em donen la raó, que vint després diuen ara o mai!
De petit em van fer creure que era gairebé perillós,que era una qüestió de valentía o cobardía.
A l'adolescència que era una moda,ique allò veritablament important era la ideologia.
A la juventut que era un radicalisme,i que en un món globalitzat les reivindicacions denoten immaduresa.
Ara a la trentena em diuen ara o mai!
Com a ciutadà em sembla que m'he hagut d'educar a mi mateix, perquè educar, no és a cops, sinó dir la veritat, i jo ja no sé a qui creure quan em diuen que tota una vida ha de servir per agafar l'últim tren, el tren de mitja nit.
Això sí, és ara o mai!

Roc