ERA EL SEU PA DE CADA DIA.

TE DEIX, AMOR, LA MAR COM A PENYORA Carme Riera. Horabaixa entraren en un cafè dels afores. Havien caminat força estona, silenciosa ment, pels rials, allunyant-se de la ciutat. La gent, sensa cap esforç, endevinava en veure'ls abraçats, mirant-se als ulls, que s'estimaven, com a les històries estantisses s'estimen en Joan i na Margalideta. Mirant-se als ulls coneixien el color de les coses i posaven llum nova als estels. Un remoli de somnis, encara no encetts, enlluenrnava un desig d'albons i primaveres. Entraren en un cafè dels afores. Asseguts vora la taula de marbre, entrellaçades les mans, pressentien venes blaves sota la pell de seda. A flor de llavis els creixien roses. I dins cada besada tot l'enyor d'una esgarrifança nova. Inventaven noms de mel i sucre : níguls de cotó, muntanyes de xocolata, paisatges nevats de nata i mantega. Era la fam la font, primer coneixement, d'amor. Eran joves i bells i s'estimaven. En un cafè dels afore, en un cafè on s'aturaven els homes que tornaven de fer una feina a beure un carajillo, una cassalla, una parella. S'acostà el cambrer i els demanà qué volien. Li digueren amb la meteixa veu, igual tornada: Porti'ns una llesca d'amor sucada amb oli;és el nostre pa de cada dia.