UNA REFLEXIÓ

El cos atrapat. La ment en ombres. Tots ens hem sentit així alguna vegada, o moltes..i em caigut en la malaltia, de vegades durant tant de temps que hem arribat a creure que de veritat estem malalts.
Jo no crec que estigui malalta, només tinc pensaments molt estranys.
Fins ara la meva malaltia ha estat una defensa i m'he situat en un mon molt còmode.
Ha arribat un punt en que he tingut que trencar això i fer front ha situacions molt difícils.
Ara no puc dir no, no puc plorar,el suport de tota la meva vida ha desaparegut i soc jo la que ha de sostenir.
Només em pregunto fins quan tindré aquesta força.

Chus