LA REINA DELS BLAUS de Miquel Pujadó

De molt jove vas somiar,
tot llegint novel·les rosa,
en el teu destí d'esposa,
en l'amor que mai se'n va.
I vingué el teu Príncep Blau.
i se't va endur al seu palau,
un fantàstic entresòl de Cornellà.


La grisor molt aviat
va ofegar el conte de fades
-esperança, així que bades,
la podreix la realitat.
Decebuda, vas 'nar fent,
trampejant l'avorriment,
però el pitjor encara no havia arribat.


Amb l'ajuda d'un precari i
trist treball, i del conyac,
i del seu cervell primari,
el teu príncep embriac
t'oferí com a primícia
a partir d'un cert moment
una mena de carícia
potser massa contundent.


Et va demanar perdó
i vas dir que el perdonaves,
oscil·lant com tantes faves
entre l'amor i la por.
Però ni un mes no van trigar
les pellisses a tornar.
No recordes ja quina en fou la raó.


Les veïnes van sentir
tirallongues de mentides
que explicaven les ferides
sense denunciar el botxí.
Si tens un ull de vellut,
és només perquè has caigut...
No s'ho creu ningú. però no hi ha res a dir.


Vas anar a veure la mare
per tenir algú amb qui parlar
i només veure't la cara
va agafar-te de la mà:
"Per
 salvar el teu matrimoni
-et va dir-,sigues pacient.
Més val viure amb un dimoni
que un fracàs davant la gent!"


Ara l'home és a l'atur....
Sempre brama com un ase,
no et permet sortir de casa
i, quan mires el futur,
sols veus cops, sols veus dolor,
només veus una presó
i el teu cap estavellant-se contra un mur.


Reps quan torna del carrer
si el cigrons no estan prou tendres,
si la puta del divendres
no la hi ha mamat prou bé.
Reps si goses dir un sol mot,
reps per res i reps per tot,
i de nit et poses bé i l'hi deixes fer.


De vegades, fent bugada,
et sorprens cantussejant
tot plorosa una tonada
de de quan eres un infant.
Bessie Smith era la reina
del vel bues i, ara que hi caus,
tu no has tingut gaire feina
per ser la reina dels blaus!


Resignada, ets incapaç
de trobar una altra sortida
que la que ofereix la vida
quan es fon talment el glaç.
Així doncs, fins que la mort
et permeti deixar el port,
sols faràs de sac de boxa i d'escarràs.


Et fa por deixar aquest pis,
et fa por creuar la porta...
Creus que mai seràs prou forta
per mirar de ser feliç.
El món de debò no és lluny:
L'intueixes, però s'esmuny
-de l'infern estant no es veu bé el Paradís.


Si marxessis, no sabries
on anar i, a més a més,
passarien gaires dies
abans no et localitzés?
La justícia no t'empara.
Altres dones hi han cregut
i potser són lliures ara,
però ficades al taüt!


En el món hi ha moltes naus
amb les veles desinflades,
malvenudes i amarrades
per un tràgic joc de daus.
Sovint miren l'horitzó,
imaginant la cançó
que el farà oblidar algún dia el bues del blaus.