POEMA DE NADAL 1930 Josep Maria de Segarra

(...)

Que li darem an el NOi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?...
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
La van aprendre les fulles de menta,
i va enganxar-se al bec del falciots,
al campanar les campanes tremolós:
"Què li darem an el Noi de la Mare?"
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:
"Què li darem an el NOi de la Mare?...
canta la vela, que empeny el xalc,
i el card que cruix i l'arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.
Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!
Quan ve Nadal, la cançó del miracle
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al NOi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del corc,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla,
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ven acostats al voltant del pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l'alè de la mula i el bou!