Abans de què em detectessin que era bipolar, jo era era una noia plena de vida i de felicitat, d'energia i de projectes, amb la ment desvetllada i amb il.lusió per fer coses, tenia amics per sortir, per riure per viatjar, tenia una feina per desenvolupar les meves capacitats intelectuals, tenia un marit, tenia un fill al qual estimava moltíssim, és a dir la meva vida era de allò més normal posible.
Després va venir la malaltia i tot es va capgirar, la feina es va acabar, els amics els vaig perdre, les il.lusions van desaparèixer, tot es va enfosquir, jo no veia res no sentia res més que dolor, tot em feia por, no tenia sentiments per a ningú, recordo un psiquiàtric espantós, horrible.
Aquest després és indescriptible... sort! que ara, ve el ara.
Ara, les coses són diferents no són com abans, però ni molt menys, com el després.
Ara tinc ganes de viure, i els dies bons superen els dolents,
tinc ganes de llevar-me, de dutxar-me, d'anar al centre de dia a fer les activitats,
això!.. em motiva molt, i n'estic molt satisfeta.
T.M.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
D'això se'n diu EMPENTA.
Molts ànims i una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada